«Va aparèixer al moment just.
Tota jo era una nau que feia aigües per tot arreu. Poc donada a demanar i rebre ajuda, em vaig trobar reparant-me a poc a poc, acompanyada amb delicadesa i fermesa, descobrint tècniques i sensacions que la Mireia m’anava posant davant.
I he de dir que no només vam evitar el naufragi sinó que he estat capaç d’emprendre noves singladures sabent-la a la vora per si cal i empenyent-me sempre a tirar endavant per mi sola,a anar, com diu la cançó, més lluny, sempre molt més lluny dels arbres caiguts que ara ens empresonen…
Quina sort, que els nostres camins es creuessin»
