Malviure en Nom d’una Pretesa Humilitat
Fa dies que em trobo amb gent bona que els costa reconèixer els seus punts forts, les seves habilitats o estar satisfets amb quelcom que saben o que fan bé, i és que la por a la prepotència aflora estretament lligada a aquest autoreconeixement, d’altra banda molt necessari per gaudir d’una bona autoestima i sentir-se bé amb un mateix.
L’autoreconeixement és simplement valorar-se, atorgar el valor que té allò que sabem, allò que fem, ni més ni menys… i això ens fa ser prepotents? Que fa que tinguem tan associats ambdós conceptes? Expressions del tipus “s’ho té molt cregut” que hem sentit o hem dit alguna vegada? O perquè no se’ns atribueixi el “se sent superior”? O potser tenim entès que ser humil és negar qualsevol habilitat o competència que se’ns doni bé?
Potser el que ens cal és afegir matisos (i posar-hi noms) per ajudar a distingir prepotència vs autoreconeixement.
Quan un es reconeix essent arrogant, superb i/o vanitós és quan es mostra Prepotent
I és que reconèixer-se NO ÉS EL MATEIX que ser arrogant. L’arrogància implica creure que no hi ha res a qüestionar-nos i que no hi ha res que puguem aprendre, i per tant que ningú més ens pot superar en allò que sabem o fem bé. L’arrogància s’expressa en orgull agressiu, insolent. Un mateix s’atribueix una importància, un valor i un poder excessius.
Reconèixer-se NO ÉS EL MATEIX que ser superb, és a dir sentir-se superior als altres comparant-se en allò que convé, traient valor i amb menysteniment cap a qui ens podria aportar.
Reconèixer-se NO ÉS EL MATEIX que ser vanitós, que suposa fer ostentació dels nostres mèrits, virtuts i assoliments per damunt de tot, moguts per un desig excessiu de ser lloat i reconegut.
El reconeixement del bo que tenim, del que se’ns dóna bé, no té per què estar lligat a la prepotència (vanitat, arrogància i supèrbia), i per si sol no té la necessitat d’imposar-se a ningú, pot restar obert a escoltar altres perspectives, o opinions que inclús s’oposen a les nostres creences, i a reconèixer també mancances, acceptant i aprenent dels errors que cometem. És l’expressió del: “em veig, em reconec, m’accepto i alhora et veig, et reconec i t’accepto” lliure de judici de valor, lliure de comparació.
I per a mi, és aquest autoreconeixement el que es pot definir com la veritable humilitat, si no és simplement esbiaixar el nostre autoconcepte i malviure en nom d’una pretesa humilitat.