Malviure En Nom D’una Pretesa Humilitat

Malviure en Nom d’una Pretesa Humilitat

Fa dies que em trobo amb gent bona que els costa reconèixer els seus punts forts, les seves habilitats o estar satisfets amb quelcom que saben o que fan bé, i és que la por a la prepotència aflora estretament lligada a aquest autoreconeixement, d’altra banda molt necessari per gaudir d’una bona autoestima i sentir-se bé amb un mateix.

L’autoreconeixement és simplement valorar-se, atorgar el valor que té allò que sabem, allò que fem, ni més ni menys… i això ens fa ser prepotents? Que fa que tinguem tan associats ambdós conceptes? Expressions del tipus “s’ho té molt cregut” que hem sentit o hem dit alguna vegada? O perquè no se’ns atribueixi el “se sent superior”? O potser tenim entès que ser humil és negar qualsevol habilitat o competència que se’ns doni bé?

Potser el que ens cal és afegir matisos (i posar-hi noms) per ajudar a distingir prepotència vs autoreconeixement.

Quan un es reconeix essent arrogant, superb i/o vanitós és quan es mostra Prepotent

I és que reconèixer-se NO ÉS EL MATEIX que ser arrogant. L’arrogància implica creure que no hi ha res a qüestionar-nos i que no hi ha res que puguem aprendre, i per tant que ningú més ens pot superar en allò que sabem o fem bé. L’arrogància s’expressa en orgull agressiu, insolent. Un mateix s’atribueix una importància, un valor i un poder excessius.

Reconèixer-se NO ÉS EL MATEIX que ser superb, és a dir sentir-se superior als altres comparant-se en allò que convé, traient valor i amb menysteniment cap a qui ens podria aportar.

Reconèixer-se NO ÉS EL MATEIX que ser vanitós, que suposa fer ostentació dels nostres mèrits, virtuts i assoliments per damunt de tot, moguts per un desig excessiu de ser lloat i reconegut.

El reconeixement del bo que tenim, del que se’ns dóna bé, no té per què estar lligat a la prepotència (vanitat, arrogància i supèrbia), i per si sol no té la necessitat d’imposar-se a ningú, pot restar obert a escoltar altres perspectives, o opinions que inclús s’oposen a les nostres creences, i a reconèixer també mancances, acceptant i aprenent dels errors que cometem. És l’expressió del:  “em veig, em reconec, m’accepto i alhora et veig, et reconec i t’accepto” lliure de judici de valor, lliure de comparació.

I per a mi, és aquest autoreconeixement el que es pot definir com la veritable humilitat, si no és simplement esbiaixar el nostre autoconcepte i malviure en nom d’una pretesa humilitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

×