WhatsApp Image 2020 05 22 At 19.40.43

Perquè, quan sembla que ja estic bé, la incomoditat torna?

La veritat, no en tinc ni idea del perquè!… m’agrada creure que és una manera que tenim de moure’ns d’on estem apalancats. Com quan estàs tan bé jaient a l’hamaca, però quan hi portes força estona, l’esquena comença a fer-se sentir, les cames formigueixen, i una corrua d’altres símptomes acaben per fer que t’aixequis, de vegades a contracor.

Les adversitats i incomoditats se’ns presenten contínuament, sembla que no puguem estar sempre bé… De fet, i buscant-li la part constructiva a aquesta maleïda realitat, ens donen oportunitats. Ens informen sobre nosaltres mateixos i allò que ens està passant, per poder-hi fer habitualment quelcom al respecte. Així que la qüestió no és que hi siguin o vinguin, sinó el que fem quan les sentim i si això ens ajuda o no.


El conte de les tres germanes llagostes:

 

Diuen que hi havia tres germanes llagostes que vivien al fons rocós de les càlides aigües del Mediterrani. Un dia la llagosta gran va començar a sentir-se incòmoda. La closca l’estrenyia, l’oprimia i en limitava els moviments. Davant d’això i veient que la sensació no li marxava va decidir buscar-hi remei. Es va endinsar al forat del pop savi, un animal vell i expert en els afers marins, estudiós de les arts de combinar algues i altres espècies per alleugerir els mals de tot ésser marí. Ell li va proporcionar els ungüents per no sentir la incomoditat, amb el que va poder seguir campant com si res, per les cristal·lines aigües del mar, amb el cos ben encaixat en la seva petita closca.

Poc després li va tocar a la llagosta mitjana. Encuriosida primer i més molesta a cada dia que passava, es va dedicar a comentar amb les altres llagostes la seva penosa situació. Les llagostes adultes li deien que havia de mudar la closca, que se li estava quedant petita. Ella davant la visió d’haver d’estar sense closca, vulnerable, desprotegida, a la mercè de ferotges éssers àvids de la seva carn, experimentava una por que mai abans no havia sentit. No es veia amb cor de passar per aquella situació. Així que es va dedicar a observar la seva incomoditat, maleint l’univers per permetre que la seva espècie hagués de passar per aquests tràngols (com podia ser? Què havien fet per haver de passar per aquí?) Només hi veia perill, desgràcies, patiment, així que va començar a buscar remei per a no sentir aquest patiment… donant voltes sobre ella mateixa, buscant saber el funcionament del seu pensament, aprenent a controlar-lo i a viure amb el munt de sensacions diverses que l’embolcallaven, com la seva petita i compressiva closca.

Finalment li va arribar el torn a la llagosta petita, que també va notar com la closca l’estrenyia i pressionava, fent-la sentir molt incòmoda. Va observar les seves germanes llagostes, va parlar amb les llagostes adultes, i va decidir fer la muda de la closca. Sabia que hi havia riscos, li ressonaven dins el cap les històries de llagostes atacades en plena muda, podia notar la por en el pols a les temples, i la saliva semblava de pedra quan s’empassava gola avall. Va cercar el millor indret per protegir-se i es va aventurar a desprendre’s de la seva protecció i construir-ne una de nova. Un cop fet va poder seguir creixent, voltejant despreocupada per l’aigua, entre les algues i roques del fons marí.

Passats uns mesos la llagosta gran se sentia bé amb la seva closca però començava a veure que era esquifida i les llagostes del voltant estaven cada cop més grans. Allò la feia sentir malament amb ella mateixa. Com que no volia sentir-se així, va decidir anar de nou a cal pop a procurar-se un nou remei per a la nova xacra. Poc temps després ja nedava àgil i serena entre la resta de llagostes grans.

La llagosta mitjana seguia en la seva cerca del benestar. S’havia convertit en una gran coneixedora del sentiment i del control del patiment, i malgrat veure que les llagostes es feien grans i ella es quedava una mica diminuta, aconseguia que això no li resultés un malestar.

La llagosta petita va sentir de nou la incomoditat de la closca i no entenia com és que li tornava a passar, creia que ja havia superat el repte i l’enfadava tornar-se a trobar en la mateixa situació… què fer doncs? Tornar a arriscar-se o unir-se a les seves germanes? Vet aquí un nou dilema… Finalment va tornar a prendre el risc i fer una nova muda.


Aquest conte el va inspirar el vídeo de “La langosta crece en l’adversidad” (https://www.youtube.com/watch?v=rj0JYmuxk5Q). De fet la llagosta té una particularitat, la closca no li creix! Així per poder créixer ha de desfer-se’n per generar-ne una de nova. I és la incomoditat i pressió que els fa la closca quan els queda petita el que les mou a fer la muda. Això ho fan diverses vegades a l’any quan són juvenils i ja d’adults, habitualment, una vegada a l’any. Podríem dir que a la llagosta la incomoditat la fa créixer

Us podeu reconèixer en alguna d’aquestes llagostes? Potser en totes elles depenent de la situació? Qualsevol de les opcions pot estar bé, perquè no? Al cap i a la fi en qualsevol dels casos és anar utilitzant les adversitats per a fer passos endavant…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

×