Que voler ser feliç no sigui la font de la infelicitat
Fa uns mesos escoltava l’Albert Om entrevistar per ràdio a un noi que explicava el periple que havia fet en la seva cerca de ser feliç: provar una rere altra, tècniques, teràpies, cursos, tallers…, i així anar passant any rere any sense aconseguir trobar aquest benestar i a més invertint un capital econòmic considerable. Explicava que “La recerca de la felicitat et fa infeliç…”, l’únic que aconseguia era incrementar el seu malestar, com més coses provava, més malament se sentia, perquè no arribava mai a la felicitat esperada. Ens deia al final “Com més l’he deixat de buscar, més bé estic”
I jo me l’escoltava amb tristesa, amb impotència, amb un munt de preguntes amuntegades al cap que m’hauria agradat poder-li fer, amb curiositat, amb ganes d’entendre què ens porta a fer que la cerca esdevingui tal maldecap i font de conflictes amb un mateix, que acabi fent que estiguis i et sentis francament malament. Per entendre com això que a mi m’encanta fer, acompanyar a les persones a trobar-se bé, podia ser precisament causa d’estar malament.
I li vaig estar donant voltes uns dies. Ser feliç és un concepte molt abstracte… És molt probable que en aquest anar provant coses per aconseguir ser feliç es perdi el focus, es desdibuixi el que es necessita realment i simplement es vagin obrint nous fronts, s’afegeixin altres necessitats que potser no són les teves, però les acabes veient com a tals i t’hi enganxes. Potser comences a buscar sense haver esbrinat què és el que vols trobar, què és per a tu el “benestar”/ “felicitat” /”jo què sé el què” que sents que et falta? I com sabràs que hi has arribat? I estàs segur que és bo per tu? No podria ser que el que busques sigui una fal·làcia o fantasia o situació irreal, que has imaginat com la solució? Certament no és fàcil… Perquè a més rebem impactes constantment, el nostre estat canvia contínuament, així que, com ho mesurem? El que deia, gens fàcil…
Crec que en certa manera tenim idealitzat el concepte de felicitat, a mi m’agrada més parlar d’estar bé. Ens sembla que al sentir incomoditat o malestar no es pot ser feliç… i així és com som presa fàcil perquè manipuladors diversos provin de fer-nos anar cap a on ells volen, que fem, que comprem, que ens moguem cap a la idea que ens vénen de la felicitat, perquè reitero, la felicitat és un concepte per a mi molt abstracte.
Per mi, estar bé és com ser un bon surfista. Amb la seva planxa, metàfora dels nostres recursos, solcant la mar i les seves onades. De vegades la mar està agitada amb les ones cabriolades, que demanen que el nostre cos hi posi tot de la seva part per capejar-les. De vegades amb Sol, i una mar en calma que ens permet estirar-nos a la planxa, relaxar-nos, impulsar-nos plàcidament, o simplement acaronar l’aigua salada amb el palmell de la mà, fent que el xipolleig ens regali les orelles. De vegades amb boira espessa que et fa perdre la visió d’on ets, d’on és la platja, en quina direcció hi ha l’horitzó… I és clar, per ser un bon surfista que superi qualsevol situació ens hem d’entrenar, hem de fer múscul, enfortir-nos, reforçar la nostra planxa, equipar-nos bé i aprendre de la mar, de les seves anades i tornades, de la seva força, de la seva imprevisibilitat i de com impacta en nosaltres, de com reaccionem a cada encontre amb ella. En definitiva aprendre a fer-te a la mar i a entendre-la malgrat que no en tinguis cap control.
I sí que a voltes la seva fúria, el temps inclement, els bramuls i esbatussades del vent ens fan caure de la planxa. Les onades ens envesteixen, ens sotraguen, ens enfonsen, ens desconcerten. I és en aquest moment quan hem de fer el treball de tornar a recuperar la nostra planxa i pujar-hi. També ens passa que la planxa se’ns fa esquiva, i en aquest moment va molt bé comptar amb algú que t’ajudi a retrobar-la, a tornar a fer-la teva i a ser-hi altre cop al damunt.
Crec que l’error que sovint cometem és voler que la mar sempre sigui plana, o agitada (segons les preferències). Quan el que és més important, és poder navegar-la, per les crestes de l’onada o entaforats en la vall o en la seva panxa, amb bon temps o enmig de la tempesta. Ser nosaltres qui, capitanejant els nostres recursos, la solquem cap als indrets on ens volem trobar.
Vist així un es pot trobar bé malgrat sentir tristesa, o neguit, o por, o impotència, … Si sent que va damunt la seva planxa, i veu que allò que sent només és la resposta a la mar amb la seva demanda i que canviarà, passarà si podem seguir fent surf.
Ser feliç? No us ho sabria dir, però sí que jo sento felicitat en general solcant les onades i fent-me a la mar
Podeu trobar l’entrevista de l’Albert Om a en Josep Darnés (Islàndia de RAC1) en aquest enllaç
